Rèquiem Romanticisme VII. Liszt

En el darrer concert varem explorar el Rèquiem de Suppé i el varem qualificar de Rèquiem d’estil italià. El Rèquiem del Concert d’avui, el que fa vint dels dedicats als Rèquiems i el setè dels dedicats al Rèquiems del Romanticisme, serà completament diferent, serà un Rèquiem que s’atindrà al cecilianisme ...

El cecilianisme

Si és cecilià no és romàntic, em direu.... I fins a cert punt tindreu raó, però és que va ser escrit en temps del romanticisme i per un compositor genuïnament romàntic. Tanmateix, però, és un Rèquiem a primera vista diferent de l’estil del compositor, un rèquiem que tal vegada retrata les contradiccions del compositor i, per acabar d’arrodonir la paradoxa, és el Rèquiem d’un compositor que podríem considerar com l”Elvis Presley” (o si voleu, a fi de ser encara mes actuals, el podríem considerar com el “Boss”) d’aquell temps, un gran, probablement el millor, pianista de l’època, tot una estrella que avui en diríem mediàtica, tot un personatge amb els seus “ets i uts” ....!.

Ho anirem explicant...

El “cecilianisme”, nom derivat de santa Cecília, patrona catòlica dels músics, també conegut com “Moviment Cecilià per a la reforma de la música eclesiàstica”, constituí un moviment musical nascut a la fi del segle XIX impulsat per l’Església Catòlica a manera de reacció contra els excessos de la música sacra romàntica (recordeu els rèquiems ja estudiats de Berlioz, Bruckner, Suppé...) que consideraven excessivament operístics. Com a contrapartida van reivindicar la litúrgia del cant gregorià i la música dels grans polifonistes del Renaixement (recordeu: Palestrina, Orlando di Lasso, Tomàs Luis de Victoria...). Aquest moviment es va centrar a Itàlia (Venècia, Cremona i Roma) i a Ratisbona (Baviera, Alemanya).

Es tracte d’un Rèquiem curiós, que a primera vista costa atribuir dins l’estil musical del seu autor, per altra banda també amb un currículum ple de paradoxes, tal vegada un currículum tan viu com la seva música. Com suposo que ja haureu endevinat, avui estudiarem i gaudirem del Rèquiem de Franz Liszt

L'autor

Retrat de Franz Liszt. Franz Hanfstaeng1858

Franz Liszt (en hongarès: Liszt Ferenc) va néixer a Raiding, al comtat de Sopron, en aquella època pertanyent a Hongria, el 22 d'octubre de 1811. Els seus pares havien estat enviats a aquest poblet per cuidar les terres que posseïa la noble família Esterházy. El seu pare havia estat músic de la famosa orquestra de Eisenstadt. Franz va ser el que anomenem un nen prodigi, aprenent a tocar el piano des de que era un nen. El seu primer èxit com a intèrpret va arribar als nou anys i a l’any 1820 va realitzar un recital al palau del príncep Esterházy amb tal èxit que li van oferir una subvenció per poder estudiar durant els propers sis anys.

Els Liszt es van dirigir a Weimar per poder estudiar amb el famós mestre Hummel, però el preu demanat no entrava a les seves possibilitats econòmiques. Vist això van marxar cap a la capital de l'Imperi, Viena, on romandria des de finals de 1820 fins a la tardor de 1823. Els seus mestres van ser Carl Czerny i Antonio Salieri. A finals d l’any 1823, pare i fill abandonaven Viena per dirigir-se a París, però en no poder entrar al famós Conservatoire dirigit per Luigi Cherubini per la seva qualitat d'estranger, estudià amb mestres privats com Ferdinand Paër i Antonin Reicha. A més dels seus estudis va començar a triomfar als concerts públics, realitzant gires que els anys 1824 i 1825 el portarien fins a Anglaterra i Suïssa.

.A l’any 1825, ja sent una “estrella” de la interpretació, patí una crisis mística que li demana ingressar a l’Església, però entrà en contradicció amb el seu gust pels plaers terrenals...

El 1829 s'enamora bojament d'una de les seves alumnes, Carolina, filla del comte de Saint-Cricq, el qual impedeix el matrimoni. El 1833 coneix la comtessa Marie d’Agoult a casa de Chopin. Aviat aquesta amistat es transforma en un amor irresistible. Casada amb el comte Charles d’Agoult, vint anys més gran que ella, l'abandona per unir-se a Liszt. Deixen París, arribant a Ginebra el 21 d'agost del 1835, on, enmig d'un formidable escàndol, s'estableixen. Allí naixeran els seus tres fills, Blandine, Cosima el 1837 i Daniel el 1839. Les relacions de Liszt amb Marie es van refredant, en part per les absències i en part se suposa per les infidelitats. Es trenquen definitivament el 1844 quan apareix a la seva vida la cèlebre ballarina Lola Montes... Però la persona que substituiria Marie al cor de Liszt seria una altra, la princesa Carolyne Sayn-Wittgenstein. Tot va començar durant una gira de concerts per Rússia. Es van conèixer el mes de febrer de 1847 en un concert celebrat a Kíev. Carolyne, una atraient dama de 28 anys, pertanyia a una riquíssima família noble polonesa i estava casada amb un dignatari de la cort russa. La seva relació va provocar un nou escàndol quan la va acompanyar a les possessions de Woronince, entre Kíev i Odessa. Després de passar-hi uns mesos, Liszt va decidir tornar a Alemanya, sent seguit per la princesa, Aquí començà la seva llarga estància a Weimar (Weimar el 1848 era la capital del Gran Ducat de Saxònia-Weimar. Bach havia estat organista de la cort de Weimar, però la seva fama arribaria amb Goethe que la convertiria a la capital literària d'Europa, atraient entre altres, Herder i Schiller... Allà Liszt escriu la Simfonia Fausto...). La filla de Liszt, Cósima, es casa amb l'alumne del seu pare Hans von Büllow a Berlín l'any 1857 i la seva filla Blandine a Florència, amb l'advocat Emile Olivier, que serà nomenat primer ministre durant el govern de Napoleó III. L'any 1858 mor el seu fill Daniel...

La princesa Carolyne no aconsegueix que el Papa anul·li el seu matrimoni. Quan mor el seu marit, Liszt es nega a casar-se i patint una crisi religiosa, decideix ingressar a l'Ordre Franciscana el 1865.... Rep les ordres menors i viu al Vaticà... La seva filla Cósima comença un romanç amb Richard Wagner. Liszt no pot evitar l'escàndol i el 1869 Cósima abandona Hans von Büllow. Això provoca una ruptura entre Liszt i Wagner. El 1870 és nomenat director de l'Acadèmia Reial de Música a Budapest. El 14 de febrer del 1883 mor Richard Wagner. Liszt es retira a Roma l'any 1874 però continua viatjant realitzant gires triomfals dirigint les seves obres fins a 1886. Mor a Bayreuth el 31 de juliol de 1886.

Bé, aquests son els “ets i uts” de la vida de Liszt, una verdadera estrella mediàtica del seu temps, tan com intèrpret i com compositor. Admirat a les corts i salons elegants d'Europa com un dels més grans pianistes, conegut per les seves conquestes i esvaïments amorosos tenia, però, una forta inclinació mística.

Serveixi aquest “safareig” amb els “ets i uts” de la vida de Liszt per a que en descobrim i posem en context la seva música, una música que val molt la pena...., Recordeu...., després de la mort de Beethoven apareixen dues escoles, una, diguem-ne de tipus conservador, que partint de Mendelssohn i Schuman ens porta fins a Brahms i l'altra, més innovadora, que arrenca de Berlioz.

Liszt ha seguit l'escola expressiva de Berlioz que condueix cap al poema simfònic, expressió encunyada pel mateix Liszt, qui digué: “la música és capaç d'expressar els sentiments de manera més eficaç que la poesia”.... Liszt en les seves obres no explica històries, expressa sentiments. El seu estil musical influeix poderosament a Wagner, qui en canvi vol explicar històries i per això necessita la paraula ...

Bé, no en feu massa cas..., ja sabeu que a vegades sóc un pel massa agosarat....

Tal vegada més endavant, en algun Concert parlem de la música de Liszt, però avui ens hem de cenyir al seu rèquiem, el Rèquiem de Liszt....

L'obra

D’aquest Rèquiem no apareix gaire informació en la literatura, però per a molts musicòlegs és un dels treballs més destacables del seu autor. Es sap que la seva escriptura va estar influenciada pel moviment cecilià del segle XIX, la qual cosa significa evitar la música amb so operístic i ornamentat en favor de línies simples. L'obra va ser finalitzada el 1868, excepte el Libera me que es va afegir el 1871 i tot ella es plena de religiositat i expressivitat, que cal situar-la al mateix nivell que altres misses de difunts, com les escrites per Brahms, Mozart o Fauré.

La seva orquestració és austera. S'interpreta amb un quartet vocal, cor masculí, orgue i timbales. Segueix l’estructura clàssica de la Missa de difunts llatina i està constituïda per sis parts:

Requiem aeternam;
Dies irae;
Ofertorium;
Sanctus;
Agnus Dei;
Libera me.

L'Introit (Requiem Aeternam) introdueix l'obra desenvolupant una atmosfera de pau i profunda emoció. Cada vers del Dies irae té un caràcter diferent, de vegades tràgic, de vegades suplicant. Aquí Liszt mostra la seva preferència pels dos versos Recordare i Qui Mariam absolvisti. La seqüència finalitza amb el Pie Jesu en una successió d'angèlica de dolçor. L'Ofertori, Domine Jesu Christe, consisteix en tres seccions d'alt contrast on el text dirigeix la música. Després del vibrant Sanctus, cada declaració de l'Agnus Dei es realitza per un sol de baríton a què replica el cor. D'una intensitat vocal considerable, la conclusió, el Lux Aeterna, anticipa la música posterior del Requiem, de Fauré. El final inesperat de l’obra transmet la impressió d’un treball inconclús. En realitat, un creient com Liszt vol transmetre que la mort és simplement un alt en camí del viatge a la vida eterna. En paraules del mateix Liszt: “Els compositors, en general, els grans i els no tan grans, pinten el Rèquiem fosc, gairebé completa i enterament negre. Jo, des del principi, vaig fer ús d'una llum diferent, que brilla al llarg de l'obra, malgrat els terrors del Dies irae […] Al meu Rèquiem, he pretès donar expressió al caràcter plàcid , redemptor, de la mort”.

En el Rèquiem, Liszt va fusionar l'estil romà arcaic, que mirava cap a Palestrina, amb harmonies atrevides, poc ortodoxes, plenes de cromatismes i experiments amb les escales de tons sencers (una de les escales hexatòniques) que anticipen d'alguna manera Parsifal i la revolució wagneriana. Les melodies són del mateix Liszt, que no recorre al cant pla gregorià, encara que aquest sembli inspirar tota la composició.. Aquest Rèquiem il·lustra com Liszt va ser probablement el més gran innovador harmònic del segle XIX (Chopin i Wagner inclosos) i, com ja acabem de mencionar, molts musicòlegs assenyalen que aquest Rèquiem té harmonies que anticipen ''Parsifal''.