Rèquiem Romanticisme X. Fauré

Seguim amb els Concerts virtuals sobre els Rèquiems. Avui serà el Concert que fa vint-i-tres i el desè pel que fa als Rèquiems del Romanticisme.

Venim d’estudiar els tres grans Rèquiems del segle XIX: Hector Berlioz (1837), Johannes Brahms (1868) i Giuseppe Verdi (1874). El de Berlioz i el de Verdi són d'una magnitud enorme i tenen una força dramàtica aclaparadora. Més amable és el Deutsches Rèquiem de Brahms, compost després de la mort de la seva mare, que evita completament els textos litúrgics llatins i les imatges de l'infern i la condemnació eterna, i es centra més en les nocions d'alliberament de la vida eterna.

El Rèquiem d’avui, encara que extreu textos de la litúrgia de la Missa de difunts, és més semblant a aquest últim, doncs fa una extracció lliure, segons la pròpia estètica del seu autor.

El d’avui es considerat un dels millors Rèquiems de la historia, però..., és realment un Rèquiem del Romanticisme ?... Crec que sí, al menys cronològicament, si be impregnat de l’estil molt personal del seu autor i amb una harmonia bastant més complexa i avançada a la habitual del romanticisme, de fet el seu autor és considerat com l’enllaç entre el final del Romanticisme i el modernisme del segon quart del segle XX.

Si fa no fa, el seu autor és contemporani de Dvořák, Grieg, Elgar, Puccini, Albéniz, Mahler, Debussy, Richard Strauss, Nielsen, Sibelius, Satie, Granados, Lehár, Skriabin, Joan Lamote de Grignon, Vaughan Williams, Schönberg, Holst, Ives, Ravel, Garreta, Falla, Bartók, Stravinski, Turina ....., és d’aquella època de tombà del segle XIX al XX, on tanta música, i d’estils tan diferents, fa la delícia a molts que ens agrada la música, però amb una varietat estilística, buscadament contraposada, que, junt amb altres manifestacions de l’art (p.ex.: els expressionistes, cubistes,...) fan albirar que quelcom important està a punt de sacsejar el món.

És un Rèquiem escrit en la tonalitat de Re menor, com el de Mozart, però és un Rèquiem no dedicat ni escrit per commemorar la mort de cap persona en concret, i, encara que quan l’autor l’escrivia (1887) patí la mort del pare (1886) i la mare (1888), sembla ser que fou escrit pel gust i desig del propi autor en fer-ho. Probablement la mort dels pares motivaren la inclusió de la part “In Paradisum” al final de la composició; perquè aquest era precisament el lloc que el compositor desitjava per als progenitors: un espai tranquil i atemporal.

La seva durada es curta, una mitja hora llarga, però és considerat un dels millors Rèquiems de la historia. El seu estil, com molta de la música del seu autor, marca clarament les composicions dels músics de posteriors generacions.

Així doncs, avui gaudirem i explorarem el Rèquiem de Fauré.

L'autor

Retrato de Fauré (c. 1870) hecho por Paul Mathey (1844-1929)

Gabriel Fauré (Pàmies, França, 12 de maig de 1845 - París, 4 de novembre de 1924, és considerat un dels compositors francesos més destacats de la seva generació i el seu estil musical va influir a molts compositors del segle XX.

Va ser el cinquè dels seus sis germans, i l'únic de tots ells que va demostrar talent musical. Ja de ben petit s'entretenia tocant un vell harmonium en una capella propera a la seva escola. Finalment el seu pare decideix enviar-lo a París per estudiar a l'École Niedermeyer, on arribarà entaular una amistat de per vida amb Camille Saint-Saëns.

Fauré es va iniciar en la música com a organista a diverses parròquies de París. A l’any 1871 va ser nomenat mestre del cor de l’església de Saint-Sulpice, abans que li fos concedit el càrrec de mestre de cor de la Madeleine el 1877. Primer organista d'aquesta església des de 1896 , aquest mateix any va entrar al Conservatori de París com a professor.

El 1920, a l'edat de 75 anys, Fauré es va retirar del Conservatori a causa de la seva creixent sordesa i la seva debilitat física. Aquell mateix any, va obtenir la Gran Creu de la Legió d'Honor, un reconeixement poques vegades concedit a un músic.

El 1922, se li va rendir públicament un homenatge nacional a càrrec del president de la República, Alexandre Millerand.

Fauré va estar delicat de salut en els últims anys, en part pel seu tabaquisme. Tot i així, va mostrar disposició per ajudar joves compositors, entre ells alguns membres del grup de les Six, que eren els seus seguidors. Com Beethoven, la sordesa li amargà els últims anys de la seva vida.

Fauré va morir a París a causa d'una pneumònia el 4 de novembre de 1924, als 79 anys. Va tenir un funeral d'Estat a l'església de la Madeleine i el seu cos va ser sepultat al cementiri de Passy a París.

Musicalment l’estil de Fauré crec que queda molt ben definit en el “Grove Dictionary of Music and Musicians” que el descriu com el compositor més avançat de la seva generació a França i indica que les seves innovacions harmòniques i melòdiques van influir a l'ensenyament de l'harmonia musical a les generacions posteriors. Es diu que la seva obra es va basar en la comprensió profunda de les estructures harmòniques que va obtenir a l'École Niedermeyer del successor d'aquest últim, Gustave Lefèvre, autor del llibre “Traité d'harmonie” (París, 1889), on estableix una teoria harmònica que difereix significativament de la teoria clàssica de Jean-Philippe Rameau, on ja no prohibeix certs acords com a “dissonants”. En usar dissonàncies moderades no resoltes i efectes coloristes, Fauré va anticipar les tècniques dels compositors impressionistes.

Fauré te catalogades al voltant de unes 120 obres, i a més del seu Rèquiem, va destacar sobretot en la creació de música de cambra i per a piano, i de melodies per a veu i piano. Les seves dues sonates per a violí i piano (1876 i 1917), els seus dos quartets amb piano (1879 i 1886), els Nocturns per a piano sol (1875-1921) o el cicle de melodies sobre poemes de Verlaine, La bonne chanson (1894), entre altres obres, representen el millor del seu talent en aquest camp.

No obstant això, no s'han d'oblidar algunes de les seves incursions a l'escena lírica, amb títols com Prométhée (1900) i Pénélope (1913), o la música incidental composta per al drama de Maurice Maeterlinck Pelléas et Mélisande (1898), un dels quals fragments, Siciliana, ha esdevingut amb el temps una de les pàgines més divulgades del compositor francès.

Contrastant amb l'encant de les seves primeres obres, les seves últimes composicions, escrites quan la seva sordesa era cada vegada més gran, són imprecises i introvertides quant a caràcter i, en altres ocasions, desordenades i sense passió.

L'obra

Pel que fa al seu Rèquiem (Op 48), a l’any 1887 Fauré havia començat una tercera simfonia que va abandonar per dedicar-se plenament a una de les seves obres més significatives, el "Rèquiem", Op.48, començat el 1887 i revisat i expandit per diversos anys fins a la seva versió final de 1901.

Més agnòstic que devot, Fauré va consumir gran part de la seva existència viatjant d'església a església i, a la seva mort, ja havien desfilat entre els seus dits les tecles dels orgues més importants de la cristiandat francesa. Tant és així que el mateix compositor deixaria per escrit: “després de tants anys acompanyant a l'orgue serveis fúnebres m'ho sé tot de memòria. Jo vaig voler escriure una cosa diferent”. I és que el que és veritablement particular de la seva missa de Rèquiem és que, per primera vegada en el gènere, la música és capaç de mirar fixament la mort sense intimidar-se, trobant-hi una experiència alliberadora i reconfortant. No semblen existir doncs per a l'autor responsabilitats més enllà del món terrenal, ni ningú que les pugui exigir..., només un plàcid i eteri paradís que Fauré ens descriu musicalment al final de la partitura.

Una obra escrita lentament pel seu desig quan era organista de La Madelaine. Després de la seva primera interpretació, el 1888, el rector li va dir al compositor: “No necessitem aquestes innovacions: el repertori de la Madeleine és prou ric....”

Fauré va ometre el Dies irae, encara que a la part Libera me, del mateix Rèquiem, es fa referència al dia del Judici Final. A la seva obra, igual que Verdi, Fauré va afegir Libera me al text litúrgic estàndard. Presenta una progressió des d'una tristor ombrívola fins al sol que il·lumina el paradís. Segons les seves pròpies declaracions, “És així com sento la mort, com un feliç alliberament, una aspiració a la felicitat del més enllà i no com un tràngol dolorós”.

L'obra comença seguint l'ordre acostumat a la missa de difunts: Un Introitus seguit del Kyrie. Ambdues preguen perdó al Senyor, i en la música del compositor francès ho fan de manera solemne, densa i amb alguns moments foscos, que es veuen reforçats per la rotunditat dels metalls.

Això no obstant, la claredat de les veus s'oposa gairebé sempre al so greu de l'orquestra; és la manera que té aquest rèquiem de cantar a la mort, gairebé arraulint-la. La tonalitat de re menor no és casual, ja que al llarg de la història s’ha associat freqüentment amb la tristesa i la mort.

Trencant ja amb la rígida estructura litúrgica, la composició se salta el Tracto i, especialment, la Sequentia, on s'ha de parlar del Dies Irae (Dia de la ira divina), de tanta força en autors com Verdi o Berlioz. Fauré opta senzillament per ometre'l, saltant directament a l'Ofertori i reemplaçant-lo per un tranquil·litzador “In Paradisum” al final. A l'Ofertori és clau la intervenció del baríton, que ha de cantar “Hostias et preces tibi” per completar la transició cap al Sanctus precedent, de tall molt tranquil i amb una genial melodia a les cordes.

La part que segueix, el Peu Jesu és potser una de les més conegudes de l'obra, i una nova innovació per part del compositor, atès que encara que altres autors com Dvořák o Duruflé també hagin optat per col·locar aquesta part a les seves misses de rèquiem, cert és que aquesta no ve recollida a la litúrgia tradicional, segons la qual hauria de passar directament a l'Agnus Dei. Al projecte inicial de Fauré la part del Peu Jesu havia de ser cantada per un nen, ja que això motivava un acompanyament lleuger; no obstant això, en la majoria d'ocasions aquesta part és abordada per una soprano. Amb l'Agnus Dei l'orgue torna a recuperar una mica de protagonisme, potser preparant ja una atmosfera un punt més fosca, que s'aprecia a la part següent: el Libera Me, que destaca per la poderosa ària de baríton. Aquesta no estava inclosa a la primera versió de l'obra, sinó que va ser afegida amb posterioritat. Concretament en una segona edició acabada l'any 1900 i que en podem gaudir gràcies a Edward Elgar, catòlic practicant i amic de Fauré, a qui va animar per orquestrar el rèquiem amb la intenció de representar-lo a Londres.

Com ja hem dit, els pares de Fauré van morir en èpoques properes a la composició d'aquest rèquiem. Potser a això es deu la inclusió de la part “In Paradisum” al final de la composició. Musicalment aquesta part és plena d'àgils grups de semicorxeres que contribueixen a crear un marc eteri i una mica místic, aconseguint enquadrar perfectament les veus del cor.

Finalment l'obra acaba com va començar, amb un Re mantingut per l'orgue, però interpretat en aquesta ocasió de forma dolça i que s'ha d'anar perdent a poc a poc dins del que permet les capacitats de matisació de l'instrument.

La peça va ser interpretada durant el seu funeral a l'Església de la Madeleine, convertint-se així en l'obra que marcaria el final de la vida del compositor i, paradoxalment, també el començament de la seva immortalitat.

Com ja s’ha anat especificant, l’obra consta de set parts que son: I. Introit et Kyrie, II. Offertoire, III. Sanctus, IV. Pie Jesu, V. Agnus Dei et Lux Aeterna, VI. Libera Me, VII. In Paradisum.

La seva durada és de una mica més de mitja hora i el text és en llatí.

Ens han arribat tres versions: la primera és l'original i la més curta, dissenyada per a cor, orgue, violins, timbals i arpa. En la segona, dissenyada el 1893, Fauré va afegir un baríton i el sisè moviment (Libera me), així com trompetes, trompes i fagots. A la tercera versió (que sembla haver estat dissenyada per un dels seus alumnes) s'hi afegeixen més instruments de vent, metalls i cordes, i és la més habitualment interpretada.

Rèquiem Op. 48 de Fauré

Que quina interpretació us proposo?...

Donat que es un Rèquiem curt, escolliu quina us agradi més de les tres maneres d’interpretar aquesta joia.

1. La primera : és una manera “estàndard” de fer-ho i és una molt bona interpretació dirigida per el director estonià Paavo Järvi amb Chen Reiss (soprano),Matthias Goerne (baritone) i l’Orchestre de Paris. Te un bon so i una imatge correcte.

2. Dintre de la finor i la delicadesa del cant coral anglès, aquesta segona versió te la perfecció habitual de John Eliot Gardiner, que dirigeix a l’ Orchestre Révolutionnaire et Romantique i al Cor Monteverdi.

3. També aquesta tercera versió interpretada per Members of the City of London Sinfonia, els Cambridge Singers i la direcció de John Rutter, és una altra interpretació memorable. Tenen la pega que només ofereixen el so i la imatge es limita a la caràtula del CD

4. Finalment, una interpretació que algun dia tocava posar és la que tradueix la peculiar concepció del la musica (en moltes ocasions i en molts autors molt encertada) del director romanes Sergiu Celibidache, amb un tempo que ell decideix (aquesta versió dura de 10 a 15 minuts més que les d’altres directors). Aquesta es una gravació en viu dirigint la Munich Philharmonic Orchestra i el Philharmonischer Chor München amb Margaret Price, soprano, Alan Titus, baríton. També només hi ha so i la imatge és la caràtula del disc

Res més, no deixeu d’escoltar musica!

Jaume