Rèquiem Romanticisme XI. Saint Saëns

Seguim amb els concerts dedicats als Rèquiems, en el que serà el vint-i-quatre de la sèrie i el onzè del dedicats als rèquiems del Romanticisme.

El d’avui és un Rèquiem que m’agrada molt, més endavant us explicaré perquè, però ara us haig de dir que es va escriure per 100.000 francs. Aquest és el preu amb que algú va patrocinar al seu compositor, amb la condició de fer escriure i interpretar un Rèquiem en el primer aniversari de la seva mort.

Avui estudiarem el Rèquiem de Camile Saint-Saëns (op 54).

La cosa va anar així....

El Rèquiem va ser escrit en memòria d’Albert Libon, amic i mecenes del compositor. Libon havia estat director del servei postal de París, però tenint gran interès per la música va deixar a Saint-Saëns 100.000 francs en el seu testament (*), que va permetre al compositor retirar-se del seu càrrec a l'església de La Madeleine a París i utilitzar el seu temps per dedicar-se a la composició.

L'herència va arribar amb la condició que Saint-Saëns compongués un rèquiem per al primer aniversari de la mort del seu benefactor. Libon va morir a finals de maig de 1877 i a principis de la primavera següent, Saint-Saëns va viatjar a Suïssa i, en un hotel de Berna, va compondre l'obra íntegrament en vuit dies. Així el dimecres 22 de maig de de 1878, dos dies desprès del primer aniversari de la mort de Libon, a l’èglise Saint Sulpice de Paris, amb Camile Sait Saëns de director de l’orquestra i cor i amb Charles Widor a l’orgue, es va estrenar el Rèquiem, repetint la interpretació al mateix lloc i al mateix dia de l’any següent.

L'autor

Retrato de Camille Saint-Saëns (1835-1921). Ilustraciones libro de Memorias Saint-Saëns, 1919

Camille Saint Saëns (París, 9 d'octubre de 1835 - Alger, 16 de desembre de 1921). Va ser una mena de “nen prodigi” (als deu anys, feia el primer concert, debutant a la Salle Pleyel de Paris amb el Concert per a piano núm. 15 de Mozart (K. 450), junt amb altres obres de Händel, Kalkbrenner, Hummel i Bach i com a bis es va oferir a interpretar una de les vint-i-dues sonates de Beethoven de memòria). De fet Saint Saëns sembla que també era una mica “friki” i a banda de l'activitat musical com a compositor, intèrpret i crític, es va dedicar a les més variades disciplines.

Des de petit es va dedicar a l'estudi de la geologia, l'arqueologia, la botànica (en la branca de l'entomologia, que estudia els lepidòpters). També va ser un excel·lent matemàtic., entretenint-se en discussions amb els millors científics europeus i escrivint doctes articles sobre acústica, ciències ocultes, escenografia teatral a la Roma antiga i instruments antics. També va escriure una obra filosòfica, Problèmes et Mystères, que tracta sobre com la ciència i l'art podrien reemplaçar la religió; la visió pessimista i atea de Saint-Saëns va anticipar l'Existencialisme. En el vessant literari, va publicar un volum de poesia titulat “Rimes familières” i la comèdia farsesca “La Crampe des écrivains”, que va tenir un bon èxit. També va ser membre de la Societat Astronòmica de França. Va donar conferències sobre els miratges, posseïa un telescopi construït seguint precises instruccions, i va projectar concerts que coincidiren amb esdeveniments astronòmics, com ara els eclipsis solars. La seva curiositat i interès científic el va portar, sobretot als darrers anys de la seva vida, a viatjar i fer pràcticament la volta al món.

Va viure des de l’any 1835 fins al 1921, any en el que mori amb 86 anys. En el context musical això vol dir que la seva carrera va començar quan Chopin i Mendelssohn eren al cim del seu èxit, i va concloure quan el jazz començava a difondre's, Tants anys i en aquest temps de tants compositors i d’estils tan diversos, feu que musicalment fos “obert” d’idees, recolzant a compositors joves (amb Fauré va mantenir una amistat de per vida) i convertint-se en un pioner, introduint a França el poema simfònic i constituint-se en paladí de la música de l'avenir de Liszt i de Wagner, en una època en què Bach i Mozart eren els models de referència. Va representar la personificació de la modernitat artística entre la dècada de 1850 i la de 1860. Però mantenir aquesta mentalitat oberta durant tants anys deu ser molt difícil i així es va anar transformant en un dur col·lega per molts dels seus contemporanis (menyspreava obertament molts dels seus col·legues, com ara D'Indy, Massenet o Franck ) i en un desagradable reaccionari (a les primeries del Segle XX, Saint-Saëns era ja un ultraconservador que lluitava contra la influència de Debussy i Richard Strauss i és sabut que el 29 de maig de 1913, Saint-Saëns va abandonar al Teatre dels Camps Elisis, a París, la sala on s'estrenava “La consagració de la primavera” d'Ígor Stravinski, enfurismat, pel que es conta, per l'ús no apropiat del fagot en els compassos inicials de l'obra). Bé, així és la vida..., i sembla ser que pels musics, per molt bons que siguin, passa el que sol passar per a molts.

Entre simfonies i música concertant, operes, musica de cambra, obres per a piano, per a orgue, cançons i musica coral i sacra, Saint Saëns te catalogades al voltant de 170 opus.

L'obra

Tornant al seu Rèquiem, que és en el que avui ens hem de dedicar, és un Rèquiem escrit en llatí i consta de vuit parts:

1. Kyrie (solistes i cor);

2. Dies Irae (sol. I cor);

3. Rex Tremendae (cor);

4. Oro Supplex (sol. i cor);

5. Hostias (Offertoire) (cor);

6. Sanctus (cor);

7. Benedictus (sol. i cor);

8. Agnus Dei (sol. I cor)

Està escrit per a solistes i cor (SATB), i una gran orquestra composta per: quatre flautes, dos oboès, dos corns “anglès”, quatre fagots, quatre trompes, quatre arpes, quatre trombons, orgue gran, orgue d'acompanyament i cordes (violins I i II, violes, violoncels i contrabaixos). Els trombons es solen situar amb l'orgue gran, mentre que l'orquestra i els cantants es troben al cor.

Aquesta gran orquestració fa difícil i molt costosa la seva interpretació, fet que afegit a ser el Rèquiem cronològicament següent al gran Rèquiem de Fauré, probablement explica el poc coneixement que habitualment es te d’aquesta gran obra.

Us he dit abans que us explicaria perquè per mi és un dels bons Rèquiems; sens dubte en qüestió de gustos sovint no hi ha explicació lògica, però fixeu-vos..: Quan estudiàvem el concepte “Textura Musical”, forma en que els materials melòdics, rítmics i harmònics es combinen en una composició (Monòdica, Homofònica, Polifònica, Melodia acompanyada, Heterofònica.., etc.), ens van ensenyar que pràcticament tota la musica del Romanticisme era Melodia acompanyada.

Evidentment aquest Rèquiem de Saint Saëns te la textura de Melodia acompanyada. Això vol dir que hi ha una línia melòdica principal que és acompanyada per veus i/o instruments que executen melodies o acords secundaris. En aquesta textura hi ha múltiples veus, com a la polifonia, però només una, la melodia, destaca de manera prominent i les altres formen una base d'acompanyament harmònic.

Doncs bé, a la meva manera de veure, aquesta obra tal com està escrita -i si és interpretada en mans d’un bon director-, aconsegueix una textura que sent clarament una melodia acompanyada, les diferents veus es fonen i complementen tan bé que la melodia principal no destaca de manera que anul·li les altres veus, és, per dir-ho d’alguna manera, és com una melodia acompanyada polifònica. Fixeu-vos que els solistes, excepte en algun solo de tenor, no son els “protagonistes” i es fonen, complementen i imbriquen, enriqueixen al cor, a la vegada que aquest “fabrica” un “coixí” harmònic perfecte per a la veu melòdica. Tot això ho aconsegueix amb un acompanyament bàsic i simple, a vegades consistent només en arpegis, però amb una sàvia combinació de passatges homofònics i polifònics entre solistes i cor i entre les diferents veus del cor. Es diria que no és un Rèquiem per a solistes, cor i orquestra, sinó un Rèquiem per a veus i orquestra. Bé, son maneres de veure, però, tal com jo ho veig, aquest Rèquiem te un mèrit només assolible a mans dels qui son molt bons.

També ens varen ensenyar que la música és un joc que juga a crear tensions i repòs; ja en les beceroles de l’harmonia ens ensenyaren que les dissonàncies creen tensió i han de ser resoltes cap el repòs. De dissonàncies n’hi ha moltes i ja alguns autors en el barroc i sobretot en el romanticisme, n’encadenaven varies de seguides per anar augmentant la tensió de l’obra. Una de les dissonàncies més clares i conegudes des de l’antiguitat és el tritó, el interval o la combinació de notes on hi ha una distancia de tres tons (o sis semitons). El tritó en música havia estat prohibit i va ser anomenat com “acord del diable” (“diabolus in musica”). Doncs en la primera part del Rèquiem, en el Kyrie, Saint Saëns ja utilitza de manera molt evident i repetida acords de tritó que repeteix a l’Agnus Dei.

Jo ho veig aixi:

En el 1 (Kyrie) a més del tritó, Sant Saëns utilitza un simple i repetit cant antifonal, cantat per solistes i cor, seguit per una melodia simple que juntament amb arpa aconsegueixen un efecte quasi eteri. En el 2 (Dies irae) defuig del Deu enfurismat i representa el Judici Final amb els trombons i el orgue gran que segueix amb un recitatiu i un homofònic cant antifonal. En 3 (Rex Tremendae), un cant entre el tenor i el cor, sobre el coixí dissonant de l’acompanyament orquestral, semblen voler representar el tremolor de les animes abans del judici, que acaba amb un moviment sincopat del baix que acompanya una modulació. En 4 (Oro Supplex) la part vocal repeteix la introducció orquestral que va guanyant calma conforme avança cap el final en el vers “Dona eis requiem”. En 5 i 6 (Hostias i Sanctus), és notable la seva simplicitat i intimitat, doncs son escrites nomes per a cor i orquestra reduïda. En Hostias cor homofònic i arpegis de arpa i corda, mentre que a Sanctus el cor alterna passatges homofònics amb altres, breus, de polifònics, amb un acompanyament d’un acord mantingut a l’orgue, arpegis de la corda i un obstinat en el baix. En 7 (Benedictus), es repeteixen els recursos utilitzats en el Sanctus: un cord mantingut per l’orgue, les trompes i els fagots, uns arpegis de l’arpa i un obstinat de la flauta, l’oboè i el corn angles fan de coixí a un homofònic i tranquil cant del cor que gairebé es limita a repetir la mateixa nota. En el 8 (Agnus Dei) es repeteix el principi del Kyrie i es retorna a la calma acabant amb frases llargues.

Rèquiem de Camile Saint-Saëns (op 54)

El Rèquiem dura uns 35 minuts i us aconsello la versió que en fa 'l'Orchestre National d' Île de France' dirigida per Jacques Mercier, amb el Choeur Régional Vittoria d'Île de France i Françoise Pollet (soprano), Magali Chalmeau-Damonte (mezzo-soprano), Jean-Luc Viala (ténor) i Nicolas Rivenq (bariton).

Es una versió al meu parer molt bona, però te la pega que no te imatge i en el seu lloc ens ofereix unes belles fotografies del Mont.Blanc i els Alps francesos. Creieu-me, és ideal per escoltar amb auriculars !!

Que en gaudiu!, Que la música no deixi mai d’acompanyar-vos. Jaume